diumenge, 22 de juliol del 2007

Em faig gran II

Anterior entrada fallida...
No pretenc exposar els meus defectes per a que m'afalagueu ni caure en autocompassió de baratillo. Seria ridícul, absurd i, sí ,un exercici de vanitat bastant barroer. La idea no anava per aquí. Ja he dit que els símptomes d'envelliment de manual mèdic no em preocupen ni em deprimeixen.

Però sí em sorprenen els canvis fora de manual, els que un no s'espera només pel fet que passin els anys. No tot és meteorització. La nostra evolució discorre per camins paral·lels al de la degradació física. Simultàniament a l'aparició de cabells blancs canvia la nostra actitud davant la vida, els nostres gustos, les intencions, els prejudicis, les opinions, les il·lusions. Si canviem, què som? som alguna cosa en valor absolut o ens hauriem de definit com una funció f(t), variable amb el temps?

Amb 30 anys, de sobte m'agraden amb bogeria les llenties estofades i tinc atacs d'agorafòbia. A banda dels rínxols (que potser sí tenia el cabell ondulat però crec que no pas tant...) he començat a depilar-me les cames tot just fa 2 mesos. Es de bojos o no?

Que camino inexorablement cap a la decrepitud ja ho se, però pel camí tindré sorpreses.

2 comentaris:

Egon ha dit...

Sempre tenim sorpreses... sinó... la vida no té salsa!

Bueno... a part dels canvis físics, jo crec que el temps ens dóna serenitat, paciència i alló que en diuen "temple". Jo crec que això és bo.

Unknown ha dit...

Et depiles les cames només des de fa 2 mesos? Quina enveja! Jo arrossego aquesta particular versió del mite de Sísifo des de més de la meitat de la meva vida!!